El mercat.
Tot el que evoca aquesta paraula es dilueix en arribar-hi abans que despunti el dia, quan l’única llum prové del feix dels fanals, groga, esmorteïda. La soledat de la nit concorreguda per un degoteig de personatges curiosos: pietosos musulmans, treballadors intempestius, noies sota el poder del vudú i els paradistes, elles amb davantals immaculats i amb els llavis d’un lluent vermell. En la foscor i des de la finestra, esperem la llum, i amb ella, els clients.
El mercat dels llibres.
Les caixes de fusta on dormen els llibres. Les mateixes que sentia arrossegar des de l’antic magatzem del carrer Nou de Dulce fa un grapat d’anys a hores inexplicables. Tan aviat, tan tard.
Hi arribo a trenc d’alba. Les caixes, soles, imponents, alineades en fila índia, llueixen com estàtues misterioses d’èpoques pretèrites sota la pèrgola del carrer del Comte d’Urgell. Algunes van embolcallades amb un llençol blanc, com imaginades per Magritte.
I així, cada diumenge: les caixes, la pèrgola, les estàtues historiades i els llibres. Tot abans que hi arribi la gent. Però jo, aquest cop, m’hi he colat.
